Carles Bellsolà (eldebat.cat)
(13-V-2008)
Els fidels del pastafarisme, una religió inventada que té com a deu un ésser invisible en forma d'espaguetis amb mandonguilles, volen ser reconeguts com a religió oficial a l'Estat espanyol. Sembla una broma. I ho és, però amb un rerefons més seriós, que vol ser una reflexió sobre les relacions entre l'Estat i l'Església i una crida al laïcisme de les institucions. Com ha dit a eldebat.cat l'impulsor de la Primera Església del Monstre de l'Espagueti Volador a Espanya, la idea és agrupar "tots aquells descontents amb la ingerència de l'Església en la política i amb les seves absurdes creences."
Una paròdia de religió
El pastafarisme és una paròdia de religió creada fa poc més de tres anys del no-res per un nord-americà, Bobby Henderson (considerat com al màxim profeta de la nova fe), amb l'objectiu de posar en ridícul l'ensenyament de les teories creacionistes a algunes escoles dels EUA. Henderson va inventar-se una religió tan absurda com va poder, que considera com a ésser suprem i creador de l'univers el Monstre de l'Espagueti Volador (a qui els fidels anomenen de vegades com a "Senyor Tallarinesc", i, abreujat, MVE), i que té una litúrgia i un seguit de "dogmes" d'allò més esbojarrats. Com ara que l'escalfament global i els desastres naturals són causa de la disminució del nombre de pirates al món, que el Paradís té un volcà de cervesa i una fàbrica de strippers (de tots dos sexes). O que les evidències que demostren l'evolució han estat creades per l'MVE per "confondre" els humans: no per casualitat, el mateix que sostenen els cristians fonamentalistes que defenses que s'estudiï el creacionisme a les escoles.
Amb aquesta nova i absurda religió a la mà, l'enginyosa jugada de Henderson va ser exigir formalment les autoritats de l'estat de Kansas, que prèviament havien ordenat les escoles públiques que ensenyessin la teoria creacionista del "disseny intel·ligent" en peu d'igualtat amb la Teoria de l'Evolució, que les tesis pastafarianes sobre la creació tinguessin exactament el mateix tractament. Henderson no va rebre cap resposta oficial, però des d'aleshores el pastafarisme s'ha convertit en un fenomen (sobretot a Internet), amb un nombre cada cop més gran de fidels.
Els pastafaris espanyols s'organitzen
A l'Estat espanyol també hi ha fidels pastafaris, de moment força desorganitzats. Però ara un madrileny de 34 anys conegut com a El Reverend (i que, de moment, no vol donar cap altre nom), ha creat la Primera Església Espanyola del Monstre de l'Espagueti Volador amb l'objectiu que l'Estat la reconegui oficialment com a religió. "El primer és crear una massa crítica de fidels, després constituirem una associació d'abast nacional amb la qual aconseguir fons que ens permetin iniciar el procés", diu El Reverend, que recorda que la seva Església ja té més de 300 adhesions de tot l'Estat i que explica que la seva serà "la primera església seriosa que neix de la paròdia".
Si aquest nou culte va néixer als EUA per oposar-se a l'ensenyament del creacionisme, a l'Estat està creixent per una altra raó molt concreta. Per la signatura d'un acord entre l'Església Catòlica i la Comunitat de Madrid que dóna poder als sacerdots per intervenir com a consellers ètics als hospitals. Per exemple, en casos d'avortament. "Què poden aportar aquesta gent excepte una visió medieval de com han d'actuar els metges?", es pregunta El Reverend, que afegeix que "els pastafaris també volem estar representats en aquests comitès i obtenir 5.000 milions a l'any en subvencions".
L'organitzador espanyol d'aquest sorprenent culte també apunta que la seva lluita "no serà només contra el pensament màgic d'institucions com l'Església Catòlica o la Cienciologia, sinó que també buscarem desemmascarar curanders, homeòpates, quiromants i d'altres succedanis". "Som al segle XXI, en l'era del coneixement, tot això ja no té cabuda en una societat que es defineix com a culta, cosmopolita i il·lustrada", raona.
Batejos amb salsa beneïda
També explica com s'organitzarà la seva nova església a nivell pràctic, que adoptarà moltes de les formes de l'Església Catòlica perquè "el foc es combat amb el foc". Però com que "el nostre Déu és divertit, no va crear l'univers i va desaparèixer, sinó que segueix entre nosaltres, tocant amb el seu apèndix tallarinesc fins i tot aquells que no creuen en ell", els rituals de l'Església de l'MVE també seran ben curiosos. "Un bon pastafari va vestit de pirata", afirma, "i hi ha propostes perquè la iniciació sigui un bateig amb salsa carbonara beneïda, tot i que hi ha qui opina que és millor la bolonyesa".
Els diners, per a les ONG
Ja més seriosament, El Reverend explica que "el més important per ser un pastafari és tenir un pensament crític i transcendir la necessitat psicològica humana de donar-li un sentit a l'existència mitjançant la invenció de súper-éssers invisibles" i que la seva pretén ser "la primera religió de tipus racionalista i humanista d'aquest país". També vol deixar clar que "no dubto que a l'Església Catòlica hi hagi bones persones que fan molt de bé, però reben massa fons, dels quals molts es dilueixen a mantenir catedrals, esglésies, sous de rectors, bisbes i cotxes oficials". A banda "d'interferir en la política de la nació i en el sistema educatiu". Per tot plegat, l'Església de l'MVE "no tindrà temples ni instal·lacions cares, sinó que viurà a Internet: de diners, en faran falta, però preferim que la gent els doni a les ONG".
Als interessats pel pastafarisme els adverteix que, tot i que l'Església de l'MVE aconsegueixi ser reconeguda oficialment com a religió, "apuntar-s'hi no et donarà de baixa automàticament de qualsevol altra, però posarem a disposició dels creients una bateria de documentació que els permetrà apostatar comodaments des de casa seva". També avança que "si arribem al final del projecte crearem un registre de creients, s'oficiaran casaments (homo i hetero) i funerals; tot amb solemnitat i una mica de conya". També explica que part dels fons que puguin recollir serviran per tirar endavant el gran somni del profeta Bobby Henderson (amb qui ja han establert contactes): un vaixell pirata que recorri el món difonent el pastafarisme.
dimarts
El pastafarisme vol ser reconegut com a religió
Zaplana. El braç incorrupte del PP
(15-IV-2008)
“Estoy en política para forrarme”. Aquesta frase, atribuïda a Eduardo Zaplana, en realitat no va ser dita per ell sinó per un dels seus col·laboradors. El periodista Alfredo Grimaldos explica a ‘Zaplana. El brazo incorrupto del PP’ (Editorial Foca) la singular trajectòria d’aquest expresident de la Generalitat Valenciana, exministre de Treball amb el govern Aznar i ara també exportaveu del Partit Popular al Congrés.
Dins del Grup Parlamentari del PP a Madrid Zaplana tenia molts detractors entre els moderats del partit. Aquests anomenaven Zaplana i la seva gent “els corbates negres” amb referència al dol polític que duen des dels atemptats de l’11-M. Zaplana, que llueix al seu canell un rellotge suís de 18.000 euros i té una filla que anava a treballar de becària al diari El Mundo amb un Porsche, és vist arreu com a nou ric sense classe.
Vegem alguns exemples il·lustratius. La regidor trànsfuga María Sánchez, de professió professora de ball, que li va donar amb el seu vot l'ajuntament de Benidorm a Zaplana, “només en sous oficials, verificats, ha percebut de les arques públiques, des de la seva deserció del PSOE, més de 100 milions de pessetes. A més “la veritat és que Sánchez apareix poc o gens pel seu suposat lloc de treball". A Benidorm María Sánchez ara és coneguda com La Bienpagà.
El llibre de detalla com Zaplana maniobra per controlar els mitjans de comunicació de la seva comunitat i com en altres ocasions recorre al diners públics “per a donar suport als seus mitjans de comunicació privats”. En la televisió pública Canal 9 substituïx als professionals més veterans que no li són fidels per recent llicenciats. “L'Audiència Nacional acaba dictaminant que les contractacions són irregulars, però la sentència no arribarà a executar-se mai”.
Segons un estudi del comitè de redacció de Canal 9 “el PP protagonitza quatre de cada cinc notícies de contingut polític”. El comitè va denunciar que “el president de la Generalitat ha aparegut trenta vegades en un sol dia, fent declaracions en tres espai informatius distints, mentre els criteris de l'oposició no han estat transmesos ni una sola vegada”. Per descomptat, els diners també dóna joc en el canal: “els informatius se saturen d'articulistes i opinadors que cobren 600 euros per cada minut d'intervenció”. I la cadena aconsegueix passar d'un dèficit de 200 milions de pessetes a una despesa de 18.000 milions, entre subvencions i ampliacions de capital, només el 1999. I quan els valencians, farts, emigren a la cadena pública catalana TV3 Zaplana inicia una ofensiva per clausurar tots els seus repetidors a la Comunitat Valenciana.
La seva obsessió per la imatge li va dur a ordenar a la seva arribada al Ministeri de Treball que “li muntessin, prop del seu despatx oficial, un gimnàs de primer ordre”. “A València, s'incrementa notablement el preu dels vestits que llueïx. Li pren amidades el l’afamat sastre Antonio Pobla i, a més, comença a fer escapades a Londres per a comprar roba i sabates”. Al maig de 2000, “Zaplana contracta oficialment per a la Generalitat a Miguel Maeso, preparador físic i amic seu. Fa que l'anomenin, per lliure designació, tècnic de programes d'esport d’èlit pel que rep una retribució anual pròxima als sis milions de pessetes. La seva tasca exclusiva: mantenir en forma al president de la Generalitat. L'acompanya fins i tot en els seus viatges oficials”.
Però el gran desengany de la seva presidència serà el parc temàtic Terra Mítica. Els “pelotazos” comencen amb el seu amic Eliseo Quintanilla qui compra uns terrenys a la província d'Alacant per vuit milions de pessetes, precisament els quals després són seleccionats per construir el parc i que l'empresari vendrà per 1.500 milions de pessetes. Altres dues empreses immobiliàries comencen a adquirir terrenys rústics als voltants del parc. A la primera trobem de conselleres delegades a l'esposa de Zaplana i a la sogra; la segona és propietat del germà de la sogra. La compra va ser acompanyada de la seva corresponent proposta de requalificació de terrenys rústics a urbanitzables.
I més coincidències encara. Altres terrenys de Terra Mítica s'assenten en una zona d'especial “protecció forestal” que, casualment, s'incendia sense motiu aparent en 1992, l'alcalde Eduardo Zaplana mai repoblarà ni rehabilitarà aquest pulmó verd que acabarà sent formigó per al parc temàtic. “Com en moltes altres ocasions, s'incompleix la Llei Forestal, que prohibeix edificar en espais rústics devastats pel foc, i els terrenys que posteriorment albergaran al parc temàtic obtenen totes les llicències i benediccions necessàries perquè es puguin iniciar les obres”.
El que va començar prometent-se com un pla que no anava a costar ni una pesseta als valencians, el 2003 acumulava pèrdues properes als 200 milions d'euros, i el 2004 es produïx la suspensió de pagaments. El seu cost caminava pels 60.000 milions de pessetes i ja el 1999 el tribunal de comptes valencià advertia no se sabia la destinació de 156 milions. Entre els beneficiats de l'invent trobem fins al perruquer de José María Aznar, qui, sense tenir cap experiència en hostaleria, assoleix el dret a la construcció i explotació durant 75 anys a l'entorn del parc de dos hotels de quatre i cinc estrelles i dos hotels d'apartaments, a més d'un centre de convencions i un camp de golf.
En conclusió, “el parc és un fracàs econòmic absolut però molt treuen profit d'ell. Acaba costant a l'erari públic més de 400 milions d'euros”. La nòmina del parc “està ben assortida de vells amics” de Zaplana i “hi ha, fins i tot, membres de la seva pròpia família. El parc arriba a tenir una enorme quantitat de càrrecs polítics multimilionaris contractats a dit per a llocs de confiança”. L'escàndol és absolut. La policia descobreix que “almenys una desena de signatures que han cobrat del parc són empreses fantasma” i el frau fiscal es comptabilitza en 1’7 milions d'euros.
Un altre dels escàndols són els contractes de Julio Iglesias, reclutat com ambaixador dels productes valencians al món. La Generalitat signa amb el cantant un contracte de 375 milions de pessetes, però també altre clandestí que puja els guanys a gairebé mil milions de pessetes. Tot això amanit de paradisos fiscals, factures falses i fins a un convit previ a un concert per valor de 87.450 dòlars pagat amb targeta American Express de la Generalitat a un hotel d'Estats Units. I molt més, com el pagament de 120.000 dòlars de l'Institut Valencià per a l'Exportació per l’aerotaxi que utilitza Julio Iglesias per anar des de Miami a Tòquio.
Quan Zaplana arriba al ministeri de Treball continua la festa, tal com segueix documentant Grimaldos al seu llibre. “Al llarg dels seus dos anys escassos de mandat en aquest departament, Zaplana gasta 150.000 euros en viatges en avions privats”. Fins a va destinar 55.000 euros per a enviar a amics, col·laboradors i parents quatre tones de torró. En menys de dos anys va gastar 183.000 euros en protocol, bona part en regals i luxosos joies que ni tan sols Hisenda sap on van anar destinades. Les seves campanyes d’autobombo van ser històriques i a preu d’or.
*Traduït al català
La flama olímpica no pot recórrer París a peu per les protestes pro-Tíbet
VilaWeb
(08-IV-2008)
Quatre activistes l'han volgut apagar amb extintors · Un diputat dels Verds ha intentat d'arrabassar la torxa al primer rellevista, sense èxit · La policia ha fet entrar els rellevistes dins d'un autobús per a evitar cap més incident.
La policia francesa ha detingut quatre activistes pro-tibetans que maldaven per apagar amb extintors la flama olímpica de Pequín 2008. Abans de començar el recorregut, un diputat dels Verds, Sylvain Garel, també ha intentat de prendre la torxa al primer rellevista, sense èxit. El dispositiu de seguretat ha decidit d'interrompre el recorregut a peu i fer-lo en autobús per evitar cap més incident. Tres mil militars, policies i gendarmes protegeixen el recorregut de la flama (seguiu-ho en directe) per evitar cap més incident. Reporters Sense Fronteres (RSF) ha desplegat una bandera de quatre metres al primer pis de la torre Eiffel.
Milers de manifestants s'han concentrat des de les deu del matí davant la torre Eiffel i arreu de la ciutat per fer visible el seu malestar per la política de la Xina envers el Tíbet. Quan la flama passarà per davant de la batllia, s'hi trobarà la pancarta 'París defensa els drets de l'home arreu del món', penjada pel batlle Bertrand Delanoë en referència als drets del Tíbet.
Ahir, a Londres, la policia britànica va detenir una trentena d'activistes que també protestaven contra la política xinesa envers el Tíbet, acusades d'alterar l'ordre públic. El ministre d'Afers Exteriors francès, Bernard Kouchner, ja ha reconegut de bon matí que no serà pas difícil que hi hagi manifestacions pro-tibetanes
A la cerimònia d'encesa de la torxa al temple d'Hera, a l'antiga Olímpia grega, dos activistes pro-tibetans ja van voler boicotar el parlament del president del comitè organitzador dels Jocs. Van enarborar dues banderes negres quan la policia els va detenir (vegeu-ne el vídeo).
El recorregut, minut a minut
Google Maps ha posat en marxa una web que permet seguir el recorregut del foc olímpic minut a minut. També enllaça amb cada una de les ciutats que visitarà i permet descarregar una capa per al Google Earht que permet tenir una visió més dinàmica del recorregut, amb dissenys en tres dimensions del terreny i dels edificis més singulars per on passarà.
Ascens al Tíbet
Després de set dies recorrent Grècia, la torxa visita ara les principals ciutats del món i arribarà a la Xina a l'abril. És previst que visiti totes les províncies de l'estat, fins i tot el Tíbet, malgrat els enfrontaments que la població tibetana ja ha protagonitzat durant aquests dies aprofitant el ressò mundial dels Jocs. El recorregut de la torxa, batejat com a 'Viatge de l'harmonia' recorre vint-i-un països dels cinc continents durant cent trenta dies.
En arribar a la Xina, el govern vol transformar el recorregut de la torxa en una demostració de sobirania i d'unitat ètnica. Arribarà al capdamunt de l'Everest, en el que ja ha estat descrit com 'una demostració d'unitat nacional contra el líder del govern tibetà a l'exili, el Dalai-lama', segons el responsable del pas de la flama durant l'escalada a la muntanya, Yin Xunping.
La crisi dura que visita Europa
A "La Paura e la Speranza" (La Por i l'Esperança, edicions Mondadori, 112 pàgines, 16 euros), Giulio Tremonti desmunta els mecanismes de la crisi econòmica i financera nascuda, segons ell, dels excessos de la mundialització. Sobre el to viu del pamflet, se sorprèn d'un "món a l'inrevés on la superfluïtat costa menys que el necessari", explicant que "Amb 20 euros n'hi ha prou per anar de Roma a Londres mentre que això calen 40 per fer les seves carreres al supermercat". La culpa falta a "la dictadura en absolut-mercat", que és "la versió degenerada del liberalisme". La revolta dels famolencs*
LALI CAMBRA (El País)
(11-III-2008)
Mèxic va ser dels primers, el passat any, amb la protesta pel preu del blat de moro. Però en els últims mesos la desesperació de molts ciutadans pel cost de productes bàsics ha derivat en protestes virulentes en països de tot el món.
Indonèsia, Mauritània, Marroc, Iemen, Guinea, Moçambic, Senegal i, en la passada setmana, Camerun i Burkina Faso. Marxes de la gana que han acabat amb cents de detinguts i desenes de morts per enfrontaments amb la policia. Dos a Mauritània, 12 al Iemen i més d'un centenar a Camerun, segons les organitzacions de drets humans, a falta d'un recompte oficial des que va començar la revolta fa uns deu dies. I comptant.
L'ONU ha demanat ajuda a la comunitat internacional per a aconseguir 500 milions de dòlars (325 milions d'euros) que ajudin els països més pobres a fer front a la carestia. Josette Sheeran, directora del Programa Mundial d'Aliments de Nacions Unides a Brussel·les, ha advertit que, si els preus segueixen tan elevats, l'agència serà incapaç de continuar amb el seu programa, que alimenta 73 milions de persones a 81 països, el 10% dels desnodrits del món.
"És la nova cara de la gana", va assenyalar Sheeran, "hi ha menjardinar als supermercats, però la gent no pot comprar-la. Hi ha vulnerabilitat en àrees urbanes que no havíem vist abans i revoltes en països en els quals mai no s'havien produït". La directora explicava al Parlament Europeu que les reserves del programa es troben en el seu nivell més baix en 30 anys, amb només 53 dies de reserves per a emergències.
L'última de les revoltes, la del Camerun, es va iniciar amb una vaga de taxistes que protestaven pel preu de la gasolina a Duala, la capital econòmica. "La gent se'ls va unir per l'augment del cost d'aliments com la farina o l'arròs", explica el periodista Dibussi Tande. "El pa és bàsic en la dieta d'aquest país; a les províncies francòfones la majoria de les famílies pobres viuen només d'ell. I l'arròs és fonamental a tot el territori. Un augment de preus significa que moltes famílies s'adormirandormiran amb gana", assegura. El caos, pillatge i incendis de gasolineres es van estendre de Duala a Yaundé, la capital, que en pocs dies es va inundar de pancartes en les quals es llegien missatges comcom a "oui à la vie moins chère" (sí a la vida menys cara). Segons les organitzacions de drets humans, més de cent persones han mort en els enfrontaments amb la policia i l'Exèrcit d'un país que s'ha convertit en una barricada.
Tot s'explica amb una simple equació. El creixement econòmic general, especialment a l'Índia i la Xina, ha suposat un augment de la demanda d'aliments d'acord amb un estudi de Joachim von Braun, director de l'Institut Internacional per a la Investigació de Polítiques de l'Alimentació. "El blat, la llet i la mantega han triplicat el seu preu des de 2000 i el pollastre, l'arròs i el blat de moro costen el doble", comenta. A això se sumen els controvertits cultius per produir combustible: "El destinat al consum humà o animal ha augmentat entre un 4% i un 7% des de 2000, el de biofuel, un 25%, amb especuladors financers de pel mig que causen major volatilitat en els preus." Finalment, l'efecte del canvi climàtic del qual Von Braun pinta un panorama devastador: "Les inundacions i sequeres suposen la pèrdua de collites, sobretot en l'Àfrica; el 2020 el producte interior brut global de l'agricultura sofrirà pèrdues de fins i tot el 16%; un augment de temperatures de tres graus correspon a un augment de preus d'aliments de fins i tot el 40%. Molts països en vies de desenvolupament dependran més de les importacions".
No és d'estranyar que siguin els que ja depenen d'importacions els primers en revoltar-se. La protesta popular a Burkina Faso es va iniciar la setmana passada en Beneit-Dioulasso per la passivitat del Govern per atallar augments de preus d'entre el 16% i el 40% en aliments i gasolina. La policia va detenir 264 persones. Les manifestacions es van reproduir el dijous a la capital Uagadugu, presa per l'Exèrcit. "Ara està més tranquil, la gent no pot perdre dies de treballfeina", explica el periodista John Liebhardt, "el sabó, la gasolina, l'arròs, el sucre o el blat de moro estan pels núvols".
La solució no és fàcil: a curt termini, Egipte ha inclòs 10 milions de persones a la seva xarxa d'assistència social; Rússia ha congelat preus de llet, ous, oli i pa; L'Afganistan ha demanat ajuda al Programa d'Aliments de les Nacions Unides per incloure dos milions i mig de persones més; les cartilles de racionament tornaran a veure's al Pakistan des dels anys vuitanta; L'Índia ha prohibit l'exportació d'arròs.
Von Braun alerta que els productes continuen sent astronòmics els pròxims anys i suggereix solucions. Segons ell, aquestes passen per l'obertura dels mercats i la inversió en ciència i tecnologia en l'agricultura. Augmentar les xarxes socials als països més afectats i incloure l'alimentació en els programes internacionals destinats a combatre el canvi climàtic són altres mesures que l'especialista assenyala.
Per una moratòria del biocombustible
Els membres de l'African Biodiversity Network (ABN), Xarxa per a la Biodiversitat d'Àfrica, que agrupa diferents organitzacions d'investigació, han demanat una moratòria en nous projectes per a la producció de biofuel als països del continent. Consideren que són més una amenaça que un benefici. "Hem de protegir la seguretat alimentària, els boscos, l'aigua, els drets de propietat de la terra, als petits agricultors i als pobles indígenes de la campanya agressiva dels projectes de biofuel," assegura l'ABN.
Aquesta organització llança per terra l'estesa creença que el biofuel serà positiu per al creixement econòmic, donarà treballfeina i prosperitat als agricultors africans i ajudarà a lluitar contra el canvi climàtic. Els seus responsables expliquen que l'augment del preu dels aliments que s'experimenta globalment també és, en part, responsabilitat d'aquest tipus de cultius.
Henk Hobbelink, coordinador de Grain, una associació integrada a ABN, adverteix de la qual cosa ocorre amb molts grans projectes. Els inversors, apunten, aconsegueixenfan grans extensions de terra, que abans havien estat utilitzades pels camperols per a seus guanyats o amb boscos o àrees de valor natural. "A més de la desforestació, l'obertura de terres no treballades també suposa l'alliberament de grans quantitats de CO2". Els científics de la xarxa apel·len a la desforestació de la jungla a Indonèsia o de l'Amazones al Brasil per reclamar la moratòria.
La realitat, segons l'ABN, mostra que països com Moçambic, Etiòpia, Kenya i Uganda treballen per l'exportació del producte. Això no suposarà una millora en la situació energètica dels països productors, adverteixen. Si els inversors occidentals, indis o xinesos, han pogut arribar a acords amb nacions africanes, una companyia local de Ghana, Biodiesel One, va haver de tancar per falta de líquid. Grain ha demanat a l'UE que reconsideri per totes aquestes raons el seu objectiu d'impulsar l'ús d'agrocombustibles.
*Traduït al català
Descoberta de la fossa d'Andreu Nin
(4-III-2008)
L'Exèrcit de Terra ha trobat al quarter de la Brigada Paracaigudista de la Base Primo de Rivera, a la localitat d'Alcalá de Henares (Madrid), una fossa comuna situada a dos metres de profunditat amb les restes d'almenys cinc persones. La troballa es va produir la setmana passada quan una excavadora que feia obres de remodelació del quarter –creat als anys cinquanta- va desenterrar les restes. La localització de la fossa fa pensar que es tracti del lloc on va ser enterrat el líder del POUM Andreu Nin, que segons els documents que van donar a conèixer Dolors Genovès i Llibert Ferri al documental 'Operació Nikolai', va ser torturat i finalment assassinat per ordre del general Orlov, que actuava en nom d'Stalin, a Alcalá de Henares al juny de 1937.
L'Exèrcit de Terra confirma que s'ha localitzat una fossa però de moment manté el silenci sobre les circumstàncies de la troballa perquè, segons el seu departament de premsa, la qüestió està sota investigació judicial. De fet, el cas està a mans d'un jutge castrense del Jutjat Militar número 11, que ha ordenat que es paralitzin les obres i es retirin les restes òssies, i ha iniciat una investigació per provar de determinar les identitats dels cossos.
La troballa ha suscitat l'expectativa que entre els cinc cadàvers hi hagi el de l'històric dirigent del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Andreu Nin, assassinat a Alcalá de Henares per agents soviètics el 1937. Nin va ser detingut el 16 de juny de 1937 a les Rambles de Barcelona per agents de la Brigada Especial de Madrid.
Va ser traslladat a València, Madrid i després a la presó cel·lular d'Alcalá de Henares. Tot i que el seu nom no va ser registrat, en l'Arxiu Històric Nacional de Madrid es conserven quatre declaracions seves en què negava repetidament les acusacions d'espionatge a favor de Franco. Segons els documents i les investigacions realitzades en els últims anys, va ser assassinat entre el 21 i el 24 de juny a aquesta localitat madrilenya.
Un dels factors que fa pensar que es podria tractar de la fossa on hi ha les restes de nin Nin és que la base militar on s'ha trobat es va crear als anys cinquanta sobre els terrenys del que va ser l'aeròdrom del Barberán i Collar de les forces aèries republicanes durant la Guerra Civil, que va jugar un paper clau en la defensa de Madrid. En tot cas, aquest extrem no es podrà confirmar fins que el jutge tanqui la seva investigació i es tinguin els resultats de les proves de l'ADN.
Kosovo: no és el mateix?
(19-II-2008)
Els partits catalans nacionalistes, és a dir, CDC i ERC, han coincidit, amb diversos matisos, que el Govern espanyol ha de reconèixer Kosovo després de la seva declaració d'independència. Però, immediatament, han afegit que els casos de Kosovo i de Catalunya no són el mateix.
És una diferència -una altra- amb Euskadi. El Govern basc ha manifestat que Kosovo és un "exemple" a seguir, i ha posat el procés seguit a l'exprovíncia sèrbia com a model que hauria d'aplicar Euskadi respecte a l'Estat espanyol. A Catalunya, el cas de Kosovo ha fet por. Els nacionalistes i independentistes catalans porten tota la vida dient que la seva meta és la independència, aconseguida de forma pacífica i democràtica.
Malgrat tot, quan ara el Parlament de Kosovo, de forma pacífica i democràtica, proclama la independència, en un clar exercici del dret d'autodeterminació, als nacionalistes i independentistes catalans els fa por i diuen que no és el mateix. No és el mateix? No forma part Catalunya d'un Estat, l'espanyol, com Kosovo formava part d'un Estat, el serbi? No hi ha forces polítiques i socials a Catalunya que proclamen que la independència pacífica i democràtica és el seu objectiu, exactament igual que a Kosovo? On estan les diferències? Perquè resulta que el Govern basc i el PNB no han vist diferencia alguna entre el procés que s'ha seguit a Kosovo i el que, al seu judici, caldria seguir a Euskadi. Llavors, què passa a Catalunya?
Doncs sembla que aquí, a Catalunya, hi ha molt nacionalista i molt independentista de façana, de cara a la galeria. Però, quan arriba l'hora de la veritat, com ha arribat a Kosovo, marxa enrere. Ara diuen que no és el mateix. Evidentment, no és el mateix parlar que actuar. No és el mateix dir que es vol la independència i, quan algú l'aconsegueix, buscar pretextos per a no seguir el mateix camí. Òbviament, no és el mateix.
A Kosovo i a Euskadi són coherents, i aquí, a Catalunya, no. Aquí hi ha una cosa que es diu por.
Carta fraterna als bisbes
Rector Santa Maria de Blanes
(5-II-2008)
Senyors bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola: Eminències, perdonin la gosadia, sóc un simple prevere al servei d'una diòcesi. Però suposo que la gran majoria de vostès, abans de ser bisbes o cardenals, han estat rectors de poble. Només volia dir que m'agradaria que no ho oblidessin mai. Els ho dic amb tota l'estimació i comunió fraterna.
Estic segur que tenen un bon record d'aquells anys de ser rector de parròquia, de ser l'home proper, que trepitja els mateixos carrers que la gent, que menja el pa pastat al forn del poble. L'home de portes obertes a tot hora, que escolta les angoixes de les persones, que pateix amb els problemes de les famílies, que intenta donar resposta a tants drames que ens arriben i que són de l'alçada d'un campanar, Déu meu. El capellà de parròquia, que no escridassa el poble perquè coneix les xacres dels veïns i perquè, al capdavall, se'ls estima massa per renyar-los tant. El servidor de la Paraula, que predica l'Evangeli, però que sap que està fet del mateix fang que la gent que l'escolta. El pastor que sap que no ha vingut a condemnar sinó a aplicar a les ferides de tantes ovelles esgarriades l'escalf de la misericòrdia de Déu.
Vostès eren aquell rector de poble que celebrava la litúrgia senzillament, sense parafernàlies; eren aquell rector que batejava, sense dissimular quan quedava embadalit per la mirada d'un infant. Eren aquell rector que casava les parelles, tot comprenent la fragilitat interior del jovent. Eren aquell rector que ensenyava la doctrina, però tocant de peus a terra, com Jesús i com la gent. Eren aquell mossèn que mai de la vida havia negat el perdó ni la comunió ni la comprensió a ningú; com el mateix Jesús... Ah, se'n recorden de quan anaven a fer gestions al seu bisbat? Aquells sostres tan alts del palau episcopal, aquells passadissos tan llargs i freds, aquelles reverències tan forçades....
No, el seu lloc no era allà sinó al poble, tornar al poble, a tanta gent que ens ha ensenyat a estimar i a sentir-nos capellans estimats. Eminències, no facin cas dels títols i doctorats que hagin assolit; pel que es veu, no són cap garantia per arribar a la gent. En canvi, si us plau, no deixin mai de ser rectors de poble.
Tothom els ho agrairà.
Els secrets de l´univers
(29-I-2008)
El prestigiós físic Alexander Vilenkin va oferir ahir la seva teoria sobre el cosmos a Tribuna de Girona. Es tracta d'un dels investigadors més reconeguts en l'àmbit científic.
Què hi havia abans del big bang? Pot haver-hi altres planetes similars al nostre? Quins són els límits de l'Univers? El prestigiós científic Alexander Vilenkin, catedràtic de física i director de l'Institut de Cosmologia de Tufts de Boston, va ser l'encarregat ahir de plantejar -i respondre, en la mesura del possible- totes aquestes qüestions dins del cicle de conferències de Tribuna de Girona, organitzat per Diari de Girona, la Caixa i Ràdio Girona-Cadena SER.
Vilenkin és considerat una eminència en l'àmbit de la cosmologia, i la seva conferència, Molts mons en un de sol, forma part d'un cicle que Tribuna de Girona dedica a l'àmbit científic. Vilenkin és el segon científic que participa en aquestes conferències, després de l'assistència del físic català Jorge Wagensberg.
L'investigador defensa que, de la mateixa manera que el big bang va originar el nostre univers, processos com aquest succeeixen constantment i creen nous universos o "bombolles" que tenen les seves pròpies condicions de vida, algunes habitables i altres no. D'aquesta manera, és molt possible que existeixin formes de vida similars a la nostra situades a tants anys llum que els humans mai serien capaços d'arribar-hi, tenint en compte que l'expansió que es va iniciar amb el big bang encara no s'ha aturat.
Així doncs, Vilenkin es mostra d'acord amb la teoria de la "inflació còsmica" proposada pel científic Allan Woods, segons la qual, al principi de tot, l'espai es trobava en un estat de fals buit, que té unes característiques molt específiques: una gran tensió, una gran densitat energètica i, sobretot, una gravetat repulsiva, és a dir, que en lloc d'atraure els elements -com passa, per exemple, a la Terra- els repel·leix. Així doncs, es tracta d'un camp d'energia fonamental que s'expandeix de forma eterna. D'aquesta manera, l'expansió mai s'acaba.
I, en un moment determinat, les lleis de la física quàntica van provocar que el nostre univers comencés a néixer, a partir d'una crisi succeïda ara fa uns 14.000 bilions d'anys: és el que popularment s'anomena big bang, una gran bola de foc que es va anar expandint a una velocitat vertiginosa fins a refredar-se. Però, segons la teoria de Vilenkin, el nostre big bang no va ser un fet aïllat, ja que si l'univers està en permanent expansió, cada poc temps es dónen situcions similars a les que van originar el big bang i, per tant, es van creant nous móns que poden tenir una composició igual o diferent a la nostra, amb la qual cosa hi poden haver formes de vida iguals o diferents a les de la Terra.
El problema és que ni tan sols amb la nau especial més potent del món s'hi podria arribar, ja que aquests móns són com "bombolles" separades pel fals buit, i aquest s'expandeix més de pressa del que qualsevol nau podrà fer mai. El nostre "horitzó còsmic" és de 40 milions d'anys llum, massa poc per poder arribar a alguna d'aquestes altres "bombolles". I com es pot demostrar l'existència d'aquests altres móns, si és impossible arribar-hi físicament? Qüestió d'estadística.
Però, què hi ha abans del big bang? De la mateixa manera que Vilenkin es va mostrar d'acord amb la teoria de la inflació eterna, va defensar també que el passat del big bang -o dels big bang, millor dit, ja que es succeeixen de forma infinita- no pot ser etern, és a dir, que havia de començar en algun moment determinat. Segons va indicar, es tractava d'un univers tancat on la seva energia i la seva ?càrrega elèctrica eren zero, de manera que l'univers es va crear a partir del no-res, a partir de les lleis de la física quàntica.
Un de cada tres nadons gironins és de mare estrangera
(22-I-2008)
Les comarques gironines són la demarcació de l'Estat amb un percentatge més alt de parts de mares estrangeres. Segons les dades de l'Instituto Nacional de Estadística (INE), gairebé un de cada tres parts a les comarques gironines és de persones estrangeres (30,38%).
Aquest percentatge contrasta amb el de les altres demarcacions catalanes: a Barcelona se situa en el 20,92%; a Tarragona, en el 24,76, i, a Lleida, en el 27,04. Aquesta dada situa les comarques gironines com la demarcació de l'Estat amb l'índex més elevat, superat únicament per la ciutat de Melilla, amb un 35,29%. Catalunya també és una de les comunitats amb un índex més elevat perquè no hi ha cap demarcació que baixi del 20% de naixements de fills d'estrangers.
L'any 2007 ha estat el més sec a la demarcació de Girona des de 1973
Diari de Girona
(22-I-2008)
Van caure durant l'any passat, en el total de la demarcació, 427 litres per metre quadrat, una xifra tan baixa que feia 34 anys que no es produïa, essent també una de les zones més càlides de l'estat. No obstant això, l'any passat va ser en el total de l'estat el més fred del segle XXI i també de l'última dècada, amb una temperatura mitjana per a Espanya peninsular i Balears de 15 graus centígrads, segons va explicar ahir el portaveu de l'INM, Àngel Rivera, que va subratllar que en tot cas es considera "lleugerament" càlid en relació amb el període 1971-2000, ja que està quatre dècimes per damunt. Concretament l'any 2007 des de 1970 ocupa el lloc 16 dels més càlids, per tant una micamés càlid del normal.
No obstant això, amb relació als anys més recents marca cert contrast, en ser el més fred dels anys d'aquest segle (encara que molt prop del 2005 que va tenir 15.1 graus centígrads de mitjana), i també el més fred des de 1996 (que va tenir 14.8 graus centígrads de mitjana). "Per assegurar un canvi de tendència, s'haurien de registrar tres o quatre anys similars a aquest. A més, segueix estant entre els anys més càlids dels últims 30 o 40 anys", va precisar Rivera, en resposta als qui asseguren que aquesta dada contradiu el fenomen del canvi climàtic. El balanç de l'INM assenyala que les àrees més càlides de l'any passat s'han localitzat a la conca mediterrània i Galícia, així com en algunes illes de l'arxipèlag canari.
Mentrestant, el caràcter molt càlid es va donar a Catalunya oriental (és a dir, les comarques de Girona), nord de la Comunitat de València (a Castelló hasido el quart any més càlid des de 1970), Mallorca, Múrcia, Andalusia central, Navarra, l'extrem nord-occidental de Galícia, punts de la zona centre peninsular i part de l'arxipèlag canari.Per contra, les àrees més fresques s'han situat en una franja de nord a sud des de Cantàbria fins a Huelva, amb caràcter fred a Lleó, Càceres i Huelva. El mes més càlid va ser amb molta diferència febrer (tingui's en compte que es tracta de comparacions amb anys anteriors), que va ser molt càlid en pràcticament tot el territori nacional, seguit d'abril, maig i gener. Els mesos més freds han estat novembre, desembre (tots dos amb àrees àmplies de caràcter molt fred i fred), agost i juliol.
Quant a les precipitacions, han estat en conjunt un 20% per sota de la mitjana del període 1971-2000. La seva distribució espacial ha tingut una notable varietat regional, des del caràcter extremadament sec, que va afectar a la major part de Galícia i a àmplies zones de Catalunya (a l'extrem nord-oriental, Lleida i Tarragona), fins al caràcter molt humit de la Comunitat Valenciana, Mallorca, Zamora i Saragossa.Així, el terç nord va ser predominantment sec. Al centre i sud peninsular va predominar el caràcter normal, amb àrees seques a Extremadura, centre d'Andalusia i punts de Castella-la Manxa mentre que en gran part de Castella -Lleó i a Canàries va predominar el caràcter humit. Aquesta tendència sembla mantenir-se durant els primers mesos de 2008, ja que segons Rivera, no es preveuen temporals atlàntics i sí en canvi alguns fronts freds a la Mediterrània.
La sequera de 2007 a Galícia ha estat molt notable en alguns punts. A Vigo els 1.038 mm de 2007, que és el mínim de la sèrie d'observacions des de 1951 (la precipitació mitjana és 1.909 mm); a Santiago de Compostel·la, es van recollir 1.093 mm, que constitueixen el tercer any més sec des de 1944 (la precipitació mitjana de la sèrie són 1862 mm). A Girona, 2007 també ha estat l'any més sec des de 1973, amb 427 mm o, el que és el mateix, 427 litres per metre quadrat. A Galícia els únics mesos de caràcter humit van ser febrer i mesos estiuencs, en els que de tota manera es va recollir poca precipitació. Alguna cosa semblant va succeir a Catalunya, encara que aquí també abril va ser humit. A Llevant i a les Balears tant març i abril com setembre i octubre van ser humits o molt humits.
Dependencia o independencia de Catalunya
(15-I-2008)
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
El contrast en l'increment d'infraestructures als cinturons de Barcelona i Madrid d'ençà l'any 1993 posa netament en evidència la diferència de recursos abocats a un lloc i a l'altre.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Dos catalans opten a convertir-se en el proper 'Papa Negre'
elDebat.cat
(8-I-2008)
Encara que es tracta d'un càrrec vitalici, les Constitucions de la Companyia de Jesús contemplen la possibilitat de renunciar si el General ho considera convenient. Kolvenbach, després d'obtenir el consentiment del Papa i escoltar als seus consellers i provincials, "ha decidit presentar la seva renúncia, adduint la seva avançada edat i la llarga durada del seu govern, ja que es troba pròxim a complir els 80 anys i el seu mandat durarà gairebé 25 anys", segons informa la Companyia de Jesús.
A més, la Congregació tractarà temes d'interès per a la Companyia de Jesús i la seva missió referits als reptes que el món actual planteja i als quals els jesuïtes volen donar resposta, com la promoció de la justícia, l'ecologia, la col·laboració amb els laics o el diàleg Inter.-religiós, entre altres qüestions.
La Congregació General és l'òrgan suprem de govern de la Companyia de Jesús, que només es convoca per tractar assumptes d'especial importància o per a triar a un nou Superior General. En ella participen jesuïtes de tot el món.
Alguns d'ells acudeixen pel càrrec que ocupen, encara que la majoria han estat triats en cadascuna de les províncies o regions de la Companyia de Jesús, el que fa de la Congregació General un òrgan representatiu del conjunt dels jesuïtes del món. Dels 225 participants, 217 podran votar en l'elecció del nou Superior General, mentre que els vuit restants intervindran només en la discussió dels diferents temes que es tractaran en la Congregació.
Al General de la Companyia de Jesús se'l coneix també popularment com a Papa Negre pel color dels seus hàbits i perquè la força i la implantació dels jesuites arreu del món el converteixen en un cert contrapoder al Bisbe de Roma.
El Cap d'Any em deprimeix
GERARD SESÉ (directe!cat)
(31-XII-2007)
Digueu-me… sóc un antisocial? Sóc un bitxo rarot? O el que sento és quelcom compartit per tots els aquí presents? No ho sé. Una cosa sí tinc clara. I és que a mi el Cap d’Any em deprimeix més que no pas m’alegra. Intentaré explicar-vos el perquè...
L’home occidental ho ha aconseguit. Fer-nos creure que quan s’acaba el 31 de desembre s’acaba 1 any. Això no només és relatiu perquè, com hom sap, hi ha altres cultures que situen la seva existència en una línea temporal totalment diferent sinó perquè també sembla ser que això que nosaltres en diem any 0 (allò que està al mig de l’abans de Crist i després de Crist) podria haver estat mal ubicat i ara mateix arrossegaríem un delay important d’anys.
Però no és això el què em preocupa. Em preocupa que hem aconseguit fer-nos creure que la nit del 31 a l’1 és important. Clar, és una nit diferent! És la nit de Cap d’Any! I com que tots els occidentals així ho tenim tan interioritzat, no podem baixar del tren i no podem no celebrar tal data per por a ser titllats de freakis, marginats socials, outsiders o qualsevol altre adjectiu que col•loqui a un xai fora del ramat.
I com que jo formo part de tot aquest món que m’envolta, que m’ha criat, que m’ha socialitzat, haig de ser partícip d’una cosa que em deprimeix. I precisament per això em deprimeix. Em sento feble, vulnerable, coix de personalitat. I encara em sento més malament quan el Cap d’any realment m’afecta. Quan penso que ja ha passat un any des de l’anterior Cap d’Any. És llavors quan és moment pel record. Recordes el 2007 amb diferents sensacions, els moments bons, els moments dolents, les persones que hem perdut, que ens han deixat, que s’han adherit, que han aparegut, aventures, monotonies, moments intensos, moments tristos... el perquè d’algunes decisions, accions, actes, paraules, discursos... Inevitablement fem un repàs a la nostra vida.
I això no és tot. Em deprimeix perquè seré el primer en enviar SMS per felicitar a amics, perquè trucaré a la família convertint-me així en un més d’aquells milers i milers que col•lapsaran les línies duran les 00:01 i les 00:05. Perquè encara tindré el regust del raïm a la boca, perquè portaré uns calçotets vermells i perquè cremaré amb una espelma vermella un paper on hi hauré escrit tres desitjos.
El 31 serveix per adonar-nos que el temps ens devora, se’ns cruspeix a unes passes de gegant. Allò que semblaven minuts ara semblen segons... i els anys... cauen. Les fites importants no deixen de ser una referència pel record, la nostàlgia... Els dies senyalats serveixen per remarcar-nos que el temps passa... volant.
Ah, per cert, Bon Any Nou!
Accedeix al bloc de Gerard Sesé !
Sobiranisme contra llengua?
Pot passar que el nou sobiranisme català impliqui una renúncia a la llengua? Serà l'abandó del català la condició sine qua non perquè el sobiranisme esdevingui majoritari? Pot funcionar el catalanisme en castellà? Són preguntes candents i, abans de respondre-hi, vull introduir dos fets molt concrets pels quals es pot intuir cap a on van CiU i ERC.
Primer fet: en els darrers mesos s'ha arribat a debatre a la direcció d'ERC la possibilitat d'utilitzar el castellà a la propera campanya electoral. Sembla que el principal partidari de fer-ho era Joan Ridao, fill de la immigració espanyola, que aportava en el seu argumentari el següent càlcul: entorn d'un 20% de l'electorat d'Esquerra es castellanoparlant.
Segon fet: abans de redactar aquest article he repassat els 35 folis de la conferència d'Artur Mas per a la refundació del catalanisme, i he comprovat que a penes es fa referència a la llengua catalana: a la seva (bona o mala) salut, a la seva promoció o al seu futur. La dada és significativa: en el catalanisme tal com el van esbossar Valentí Almirall, Prat de la Riba o Cambó, la llengua era el nervi central de la nació. En el catalanisme que apunta Artur Mas per al segle XXI apareix el "dret a decidir", però la llengua s'evapora.
La coincidència dels dos fets és significativa. I ja resulta del tot il·luminadora si se superposen a una altra dada: la manifestació més gran de la història del catalanisme, celebrada dissabte passat, no es va convocar per la llengua, ni per la identitat, ni pels símbols, sinó per la millora de les infraestructures. Si, d'aquí a 100 anys, encara existeix el catalanisme, els llibres d'història parlaran de l'1 de desembre del 2007 com una data clau, com un punt d'inflexió. Diran que va ser el moment que va cristal·litzar de manera clara el que es podria anomenar sobiranisme de la butxaca, o del benestar, o del dèficit fiscal. O, com van dir alguns dirigents d'ERC: si ets sobiranista, funcionaran millor els trens.
Hi ha una cosa clara: el que pot generar un ampli consens a la societat catalana a favor de la sobirania seran els greuges econòmics. El dèficit fiscal perjudica tots els catalans per igual, sigui quina sigui la seva llengua, el seu origen, la seva ideologia i el seu salari. Per tant, el sobiranisme té possibilitat d'estendre's molt de pressa a àmplies capes de la societat catalana.
Ara: el gran problema d'aquesta hipotètica expansió del sobiranisme seria que molts castellanoparlants associen sobiranisme amb llengua i cultura catalanes i, per tant, hi tenen un cert rebuig sentimental o visceral. La manera d'atraure aquests nous sobiranistes seria deslligar de manera explícita l'independentisme de la llengua, com ja passa a Euskadi o a Escòcia, on les respectives llengües nacionals són molt minoritàries. Va el catalanisme en aquesta direcció? Segurament. Tanmateix, costarà que aquesta idea qualli entre el catalanisme clàssic, que té una arrel bàsicament lingüística i cultural. El debat està servit.
El canvi climàtic a l'Empordà i a la costa
(7-XII-2007)
El temps s'ha tornat boig. I els científics treballen com bojos per trobar-hi tractament. Entre el 2008 i el 2010, el doctor Jaume Terradas, catedràtic emèrit d'Ecologia de la Universitat Autònoma, dirigirà un projecte per planificar l'estratègia catalana per mitigar els efectes del canvi climàtic a Catalunya.
El doctor Terradas alerta que cal estar preparat pel pitjor de tots els escenaris. Pensa que el nivell del mar no pujarà entre un pam i mig metre, com diu l'IPCC, el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic –organisme dependent de l'ONU–, sinó molt més. Això amenaça espais naturals d'interès enorme com els aiguamolls de l'Empordà, el delta de l'Ebre i el del Llobregat, a més de la primera línia de la costa. I moltes espècies animals i vegetals.
Cal estar molt preparats per fer front als efectes del canvi climàtic. Això ho ha afirmat amb força insistència el director de la Fundació Territori i Paisatge, Jordi Sargatal. Aquesta Fundació de Caixa de Catalunya ha decidit celebrar el seu 10è aniversari amb el projecte de l'estratègia catalana sobre els efectes del canvi climàtic. Es tracta d'un projecte molt ambiciós que inaugura la línia del nou pla estratègic d'R+D+I de la fundació per als propers cinc anys.
Caixa de Catalunya ha dotat el projecte amb un pressupost de 250.000 euros anuals, per tres anys de recerca i experimentació. Sargatal celebra que es faran moltes proves en espais de Caixa de Catalunya. El director de la Fundació Territori i Paisatge explica que aquest treball busca com poden perviure les espècies actuals; com es poden salvar, si en alçada o cap al nord, les polítiques d'espais protegits per garantir la biodiversitat en les noves condicions meteorològiques.
Jaume Terradas, fundador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), no planteja el seu treball sobre clima passat. L'equip del doctor Terradas basarà les seves prospeccions en el futur, a partir del que està previst que passi i amb els pitjors escenaris de l'Intergovernmental Panel on Climate Change (www.ipcc.ch), guardonat amb el Nobel de la Pau, junt amb Al Gore. Segons els diferents escenaris que projectarà dictaminarà quina coberta vegetal i quins cultius hi pot haver, pensant en l'ús de l'aigua per als sistemes naturals, els conreus i la demanda urbana.
Entre els escenaris de l'IPCC destaca l'augment del nivell de les aigües marines, de pam a mig metre fins a final d'aquest segle XXI. Terradas creu que les previsions de l'ens de l'ONU són prudents i que podria ser força més. Fa notar que no se sap què pot passar a l'Antàrtida, on es trenca el gel; si això allibera aigua, pot haver-hi un nou augment del nivell del mar. A Catalunya, les zones més vulnerables pel canvi climàtic són el delta de l'Ebre, amb invasió d'aigua salada, els deltes del Llobregat i la Tordera, els aiguamolls de l'Empordà i la Zona Franca de Barcelona; a més, afectaria molts claveguerams de zones costaneres, ja que estan pensats perquè baixi per gravetat; això obligaria a fer moltes obres de condicionament.
"Ens hem de preparar pel canvi climàtic", insisteix Terradas, que alerta que, malgrat la mitigació de les emissions de CO2 que es facin a Catalunya per aturar l'efecte hivernacle que provoca l'escalfament del planeta, hi haurà problemes, perquè el problema és global. El catedràtic emèrit d'Ecologia reitera la necessitat d'estalviar recursos, especialment aigua i energia: "La millor font energètica és l'estalvi; és la manera més eficaç per reduir les emissions".
Àfrica negra, fins i tot des de l’espai
JOANJO AGUAR MATOSES (Notícies—ANNA)
(27-XI-2007)
A través d’aquesta fotografia assistim a un espectacle grandiós, insòlit, la visió del nostre planeta a la nit, des de l’espai. En la imatge, l’obscura superfície de la Terra apareix plagada per miríades de puntets blancs, similars a constel·lacions celests. Es tracta de la il·luminació provinent dels fanals i edificis de les ciutats, o d’altres fonts de claror artificial. Exclusivament, l’empremta de l’home.
L’època històrica en què ens trobem, súmmum dels avanços tecnològics, indueix a pensar que, allà on hi ha llum, és on s’hi concentra la major part de la població mundial (Europa, Estats Units, Sudamèrica, Japó, Xina, la Índia…), i que la tenebra queda relegada a les zones poc trepitjades pel ser humà. Diguem-ne, per damunt damunt, les deshabitades. Però, ¿és realment així?
Advertiu la foscor quasi absoluta en què es troba sumida la immensitat del continent africà. Malgrat ser el bressol de la Humanitat, lloc d’origen de l’espècie humana, des dels satèl·lits continua veient-se com un territori completament verge, inexplorat. Gairebé cap indici, cap destell perceptible dels milions i milions de persones que viuen, i moren, a aquesta part del globus terrestre. El silenci visual, la negror més impenetrable s’hi estén per totes bandes, de la costa a l’interior, del Nord al Sud, de l’Est a l’Oest… Reflexiones una mica i resulta dramàtic.
Corprenedor.
Àfrica, la gran oblidada per tothom. El continent més desconegut, i que menys ens interessa conéixer (o això sembla).
Àfrica, l’absència quotidiana d’informació, la nul·la transcendència de notícies, l’extrema opacitat, el pou sense fons.
Àfrica, el forat negre d’on no escapa ni la llum… de les llars.
El genoma del milió d’euros
(21-XI-2007)
La tècnica ha arribat tan lluny que qualsevol pot desxifrar el seu material genètic. Als Estats Units, empreses pioneres es llancen al mercat. Una empresa alemanya de biotecnologia també s’hi vol introduir.
La nova veta d’or s’amaga al nucli de les cèl·lules, dels molts bilions que en conté el cos humà. L’or: filets prims i entortolligats, que desenrotllats fan 1,80 metres de llargària, l’ADN. G, A, T i C designen de forma escurçada els seus components, autèntiques tessel·les de la vida. Qui puga desxifrar la seqüència de les lletres, o bé és científic, o –com tot just s’endevina– és un cercador de tresors. Perquè ara, més de set anys després de l’anunci que s’havia desxifrat el material genètic humà, la tècnica es presta a investigar-lo d’una manera relativament fàcil i econòmica. G, A, T, C –“el llenguatge amb què Déu creà la vida”, segons l’ex-president dels EUA Bill Clinton, és ara sinònim del dòlars.
A Silicon Valley i al potent sector biotecnològic de la costa est dels Estats Units, els plans de negoci ja són redactats i s’hi constitueixen empreses disposades a capitalitzar la promesa de desxifrar el codi genètic de qualsevol. G, A, T i C són les lletres amb què els germans Pohl de Constança han batejat la seua empresa. I volen fer-hi diners. Thomas i Peter Pohl seuen en un despatx nou i lluminós, amb entarimat industrial i moqueta blava, a 100 metres escassos del Rin. El seu pare, un biòleg molecular a la Universitat de Constança, va tenir el 1990 la idea de fundar l’empresa. Des d’aleshores, GATC Biotech és una típica empresa familiar. Cada dia hi arriben les mostres d’ADN procedents dels laboratoris de microbiòlegs, forenses, oncòlegs, investigadors de l’evolució, a l’interior de petits tubs d’assaig. GATC les descompon; l’empresa lliura les dades amb les quals posteriorment els biòlegs de l’evolució, els microecòlegs o els viròlegs poden basar les seues teories.
“Hem tingut beneficis des del primer dia”, es vanta Peter Pohl, de 40 anys, president i germà petit. Arran d’una operació de borsa, ha adquirit la fama de xicot de casa bona. “Tots dos germans som molt modests”, matisa. Però els seqüenciadors, elegants i nous de trinca, que en un tres i no res aboquen els reguitzells de Déu-lo-sap quants milions de lletres d’ADN, són força cars. Illumina, un seqüenciador blau marí de la grandària d’un congelador de supermercat, costa vora 400.000 euros. I Solid, el més actual i del qual tant s’alegra el gerent Marcus Benz (“Ens arriba dilluns!”), no és pas més barat. Així doncs, per què no es pot somiar el mercat multimilionari que auguren els visionaris de la seqüenciació?
Enguany dos científics destacats han començat la cursa, descomponent tot el seu codi genètic i penjant-lo a la xarxa: James Watson, que fa 54 anys va descobrir, juntament amb Francis Crick, l’estructura de l’ADN, i Craig Venter, que va contribuir decisivament al primer desxiframent del genoma humà. I els pròxims que senten curiositat per les calamitats del seu codi genètic ja són a punt. Entre ells trobem celebritats com el rei dels programes d’entrevistes Larry King, el cofundador de Microsoft Paul Allen, i Larry Page, un dels joves de Google. S’hi concedeix un premi: deu milions de dòlars per al primer equip que puga seqüenciar 100 genomes en deu dies per un preu màxim de 10.000 dòlars per unitat. L’era de la genòmica personalitzada acaba de començar. Això anima qualsevol, i per això els Pohl ara volen festejar també els clients privats. Però això no és gens barat: fer-se llegir les seqüències de ges, as, tes i ces pels germans de Constança costa un milió d’euros. GATC vol anunciar-ho al món dimecres d’aquesta setmana.
Però qui vol donar un milió per la seqüència del seu codi genètic? “Ja ho veurem”, diu, una mica parat, Peter Pohl. El seu germà, més avesat a les relacions públiques, salta: “Algú com aquest Abramòvitx, aquest Cres rus, que dóna milions per la seua festa d’aniversari.” També se li acut Donald Trump. Persones a les quals, segons ells, els diners els són igual, que volen ésser pioners “com els qui van a la Lluna”. Tret que la foto del turista espacial conserva durant més temps el seu valor exquisit. Aviat, molts podran permetre’s de descodificar el seu codi genètic. Els costs de la seqüenciació cauen a una velocitat vertiginosa. Qui vol gastar-se avui un milió d’euros en allò que pot tenir per 500? Però sobretot: què obté, exactament, el client pel seu milió? Perquè, en realitat, el llibre de la vida consisteix sobretot en una sintaxi interminable amb només petits illots de semàntica. Els científics encara treballen per resoldre el més gran de tots els enigmes: es tracta de relacionar els gens amb el seu estigma, i de moment encara no és clar quins gens exactament fan els ulls blaus. Per a respondre aquesta pregunta i més de semblants, George Church, guru de la seqüenciació a la Universitat de Harvard, ha posat en funcionament el gegantí projecte Personal Genome. El genetista vol reclutar 100.000 subjectes. Ara com ara, Church treballa amb deu voluntaris, les identitats dels quals ell mateix ignora, a qui desxifra les interessants taquetes de codi genètic per 1.000 dòlars.
Aquestes cadenes d’ADN seran publicades amb nombrosos tests, fotografies de grandària de passaport i característiques mèdiques. Amb aquest projecte, Church també vol promoure un debat sobre els perills socials de la radiografia total: com es protegeixen les informacions genètiques? Poden augmentar les quotes les asseguradores a causa d’una seqüència genètica d’aspecte perillós? Es pot impedir que fragments d’ADN criminals d’un innocent conduesquen al lloc dels fets? S’exigiran potser mútuament les parelles tota la informació genètica abans de casar-se? Els clients dels tests genètics d’avui ja es descodifiquen: si saps que els teus gens pronostiquen càncer de mama, pots decidir si l’evites amb una mastectomia. Si saps que els teus gens et poden provocar una malaltia càrdio-vascular, pots prendre un reductor de la pressió arterial a temps. Craig Venter sap ara que el seu gen APOE l’enviarà amb tota probabilitat al regne de l’oblit de l’Alzheimer. D’una altra banda, no va trobar als seus gens cap indici especialment elevat de càncer de pell –i tanmateix Segler, gran amic del Sol, va desenvolupar un melanoma ara fa dos anys. Ultra això, cada nou estudi pot canviar la imatge. Fa només vuit anys, per exemple, es deia que els portadors de diversos gens modificats tenien més probabilitats de tenir malalties càrdio-vasculars, càncer de còlon o de pulmó. Estudis subsegüents van mostrar que res de tot això no era cert. I fins i tot si un estudi detecta una probabilitat més gran de malalties complexes, en la major part de casos els efectes són mínims.
“La mesura en què augmenta el risc de tenir aquestes malalties creix de l’1% a l’1,6%”, afirma l’ètica mèdica Amy McGuire, del Baylor College. “No voldria que un metge em tractés basant-se en un risc tan remot”, conclou també Paul Burton, epidemiòleg genètic a la Universitat de Leicester, a Anglaterra. “Si algú m’oferís el meu genoma de bades, no sé què en faria.” I què hi ha de la previsió? Venter pren estatina, un liporeductor en sang, a causa del seu risc afegit de tenir malalties càrdio-vasculars. Tothom que se sentís en perill, podria reduir el risc, afirma també Peter Pohl: “Si hom té arteriosclerosi, per exemple, canviant de dieta”. Però aquest consell val un milió d’euros? O mil? Generalment, la prevenció es pot resumir sense els serveis de GATC Biotech, només amb l’antiga i massa sovint ignorada lletania: menja bo, poquet i sovintet.
“Em fa por”, afirma el prestigiós bioètic nord-americà Arthur Kaplan, “que al final la gent es gaste els diners en un perfil genètic que a la pràctica no els diu res més que: ‘Passeu-vos el cinturó de seguretat.’” Els germans Pohl neguen tots aquests problemes. I tanmateix, Benz, gerent de GATC, afirma que una cosa és certa: “Si un Abramòvitx toca a la porta i vol que li llegim el codi genètic, nosaltres serem els primers del món que direm: ‘Podem fer-ho’”.
Esculapi, un nom equivocat per al déu d'Empúries
Els dies de Dèdal
(13-XI-2007)
Pere Izquierdo, director del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), ha honorat aquest blog visitant-lo i deixant un comentari a una de les seves entrades. Cal agrair-li la voluntat de divulgació de la tasca del museu demostrat no solament amb aquest petit gest sinó sobretot en el seu propi blog. Imagino que també s'ha d'atribuir a ell el projecte actualment en preparació d'un nou web, esdevingut d'una necessitat imperiosa, atesa la pobresa de l'actual lloc. A més a més Izquierdo també s'ha preocupat en el passat de difondre la seva activitat d'arqueòleg a la xarxa, una actitud que, com a classicista aracniòfil que sóc, em sembla del tot digna d'elogi.
Però vaja, ara el que toca és centrar-nos en la qüestió que va provocar el comentari de Pere Izquierdo, que ha reprès amb una entrada en el seu propi blog: el MAC ha decidit mantenir el nom d'Esculapi per a la cèlebre escultura trobada als inicis de les excavacions d'Empúries en l'exposició monogràfica que el presenta després de la seva preciosa restauració. En el seu comentari qualificava de "bajanada" la proposta que feia jo i que també ha fet altra gent d'anomenar l'estàtua pel nom grec del déu de la medicina, al qual era atribuïda, és a dir, Asclepi en comptes del seu nom llatí, Esculapi. També convidava a anar a l'exposició i a consultar el catàleg per conèixer les dades i els arguments. Jo he fet totes dues coses, pagant els tres euros de l'entrada -tot i que des d'aquest any el personal docent pot entrar-hi de franc si té el nou carnet- i comprant-me el catàleg (15 €), a més d'escoltar l'explicació en la veu del mateix Izquierdo accessible en diverses llengües.
En el catàleg -molt recomanable tant pel seu contingut com per la seva presentació- hi ha tres estudis sobre l'atribució de l'escultura: Ruiz de Arbulo i David Vivó defensen que el déu representat és Serapis, Isabel Rodà creu que podria tractar-se d'una imatge sincrètica d'Asclepi i Serapis, i Stephan F. Schröder proposa la identificació amb Serapis o Àgatos Dèmon.
Queda clar que Serapis guanya per golejada. Però si ens fixem en els arguments -que he intentat resumir en una altra banda- són molt més sòlids els favorables a Serapis a seques que no pas a les altres possibilitats. Per identificar-lo amb Asclepi -encara que sigui en forma sincrètica- falta el seu famós bàcul amb la serp entortolligada, que (si no m'equivoco) porta en totes les representacions de cos sencer i que no hauria pogut dur en aquesta. D'altra banda Àgatos Dèmon és representat quasi sempre com una serp i ben poques vegades de manera antropomòrfica. Per tant no hi ha dades objectives a favor d'Asclepi ni d'Àgatos Dèmon, mentre que sí n'hi ha a favor de Serapis. A parer meu l'exposició -d'altra banda amb una presentació magnífica- no encerta a traslladar l'estat actual de la qüestió de la identitat del déu en posar en igualtat de condicions dues possibilitats -Serapis i Asclepi-, quan en el catàleg de la pròpia mostra la balança es decanta clarament cap a Serapis.
Jo, que sóc més aviat un llatinista, inicialment havia apuntat l'error de posar un nom llatí a una escultura grega. Es tracta d'una peça creada en el rovell de l'ou de l'hel·lenitat i enviada als confins del món grec per al culte d'una divinitat forjada en l'Alexandria hel·lenística. Què pot ser més grec? Posar noms llatins a imatges gregues és una pràctica decimonònica, fa temps caiguda en desús -amb alguna excepció com la Venus de Milo, que caldria denominar Afrodita de Melos. Pel que fa al déu d'Empúries es podia entendre el 1909, quan es va descobrir l'estàtua, però no pas el 2007, quan ja s'estava imposant el nom grec en molts àmbits, com per exemple la Viquip